Jacint Verdaguer

Una enyorança tan profunda com l’oceà que travessa li fa evocar, en aquests primers dies de maig, els tot just recuperats Jocs Florals. 

Jacint Verdaguer en la immensa solitud de la mar rememora, amb joia punyent, el lliurament dels premis.

Ara, sense planes ni serres, sense rierols ni torrentades, ni roures ni pollancres ni tórtores ni rossinyols, ell, amb el seu enyor i l’aigua i el cel i aquella sentor sempre salada als llavis, sap que allà a la pàtria, les niuades de poetes han salvat, per sempre més, els mots que el poble havia conservat i que ara, amb nova veu, retornen al seu poble.

Rosa Bruguera