A l'aguait

El vent estava encalmat, el sol tot just s’encenia,

el prat tot verd i lluent, engorronit deixondia,

m’he apropat a una flor, semblava tan desvalguda,

tan petita al mig del prat, perduda enmig la natura:

tronc finet, fulles al vent, color mig d’or, mig de púrpura,

quan l’he tocada ha tret tot un exèrcit de punxes

com reina que no permet per als seus cap desventura.

                                                                             Rosa Bruguera, febrer 2015

Esclats

Josep Carner

Josep  Carner, escriptor i poeta,  enamorat de la vida i  del seu sentit transcendental. Gelós de les paraules que fluien com l’aigua que neix a les fonts i que volia fer aflorar del fons de la roca per transmetre-les a la societat i a les futures generacions.

Així entroncava amb tants i tants  escriptors i poetes que han maldat per salvar-nos els mots. Des de Ramon Llull fins a Jacint Verdaguer passant per Maragall, Ruyra, Caterina Albert, Pompeu Fabra i tants d’altres. Tots ells han fet possible que la llengua catalana, tot i no tenir fins ara un estat propi, hagi sobreviscut  a les prohibicions i massa cops a dures persecucions. 

Han estat molts els qui han lluitat amb diferent mitjans i  moments  per fer del català una llengua viva, és  a dir, no  usada únicament en literatura o art sinó en investigació i ciència, a casa i al carrer. Una llengua viva que acull noves variants provinents del poble i les fa seves per tal que així  perdurin com una forma genuïna i pròpia i única d’expressió d’aquest poble. 

                      Rosa Bruguera

Els cocoters de Macuto                           

Vaig veure un dia a Macuto

per un present de l'atzar,

quatre cocoters en rengle

aturats davant la mar.

Eren sols davant les ones,

ben ruixats per la claror,

com columnes oblidades

o fermalls de l'horitzó.

 

S'expandien en llur èxtasi

com si no els veiés ningú;

espaiats, al cel somreien,

tots germans, sol cadascú.

Ran de terra, ja es torçaven,

dolçament al sol girats.

Els ventalls de trenta reines

sostenien delicats.

Però, patges, fora via,

ells van créixer amb tant deler,

que sols dees sobre un núvol

els ventalls podran haver.

Eren quatre, i en renglera

contra el blau, prodigis d'or.

Quan seré sota la boira

m'assolellaran el cor.

Josep Carner, Príncep dels Poetes

Camí de Mequinensa

De Barcelona hem sortit

un matí de primavera

per anar a un poble amic

que parla la nostra llengua.

Roselles d’un vermell viu

omplen de color la plana
i magnifiquen el verd

dels camps de blat i civada.

Quan el blat sigui madur

a punt de fer la segada

marejol color de mel

bressolarà l'espigada.                    

                            

Ara la ginesta floreix

donant nota a banda i banda

amb el seu groc d’or i foc

com el sol de ponentada.

La rosella i la ginesta

com les roses, són l’amor,

són els quatre dits de sang

sobre del nostre escut d’or.

Rosa Bruguera