dijous, 1 de gener del 2015

Ausias March

Ausias March 

Ausias March (Gandia, 1400 - València 1459), fill del també poeta Pere March, provenia de la petita noblesa que prosperava gràcies al favor reial. Als 17 anys entrà en contacte amb la cort reial d’Alfons el Magnànim, tenia quatre anys menys que el rei i entre ambdós va néixer una amistat  duradora com demostra l'àmplia correspondència que van intercanviar.

A la cort va conèixer el poeta Jordi de Sant Jordi, el Marquès de Santillana, Andreu Febrer o Teresa d’Híxar, la dama a qui dedicaria un dels poemes més famosos del cicle ‘Llir entre cards’. 


A través de la poesia, March va divulgar conceptes tan diversos com la filosofia, la medicina, la teologia o la moral que fins aleshores havia estat patrimoni exclusiu de l’església.



La gran innovació de March, però, va ser el tractament de l’amor utilitzant els tòpics literaris de la poesia trobadoresca i afegint-hi altres tradicions literàries, com són l' ‘stilnovisme’ italià (Dante, Petrarca), les fonts clàssiques i el misticisme cristià. 

Ausiàs March emprava el pretext de la impossibilitat d’un amor correspost per aprofundir en la introspecció psicològica del dolor que sent el ‘bon amador’, l’únic capaç d’estimar fins a les últimes conseqüències. De fet, els tractats de medicina medievals i la predicació escolàstica catalogaven l’amor com a malaltia, que ofuscava el judici racional de l’enamorat i li impedia arribar al coneixement intel·lectual. Aquesta concepció de l’amor també apareixia als poemes de March. March era conscient del canvi de mentalitat que s’havia produït a la societat des del segle XIII. Els discursos eclesiàstics havien estat interioritzats i, lluny de reproduir el model trobadoresc que legitimava les infidelitats, el poeta català va construir un nou model líric i va renovar la imatgeria i el llenguatge amorós.

La poesia és rica en expressivitat i domina el joc antitètic, les metàfores quotidianes o navals, la personificació, la hipèrbole i la interrogació retòrica. El model mètric més recurrent en l’obra del poeta i que seria el més utilitzat en la tradició lírica catalana, fins i tot després del Renaixement, eren les cobles de 8 versos decasíl·labs (4+6) amb rima consonàntica creucreuada (abba cddc), que combinava la rima femenina amb la masculina. Les cançons acabaven generalment amb una tornada de quatre versos en què apareixia el senyal de l’estimada. 

March va exercir una gran influència en la poesia castellana del Renaixement (Garcilaso de la Vega, Joan Boscà, Fernando de Herrera). Actualment, comptem amb les edicions crítiques de Pagès (1912-1914), Bohigas (1952-1959) i Archer (1997).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada