Poesia

Sabata, camí, muntanya,

lluny o a prop, sempre endavant,           

si no entens la poesia

apa, doncs, a pastar fang

Rosa Bruguera

Enyor

Em pren l'enyor de tota cosa nova
que visc sense moure'm de lloc,
a cada passa una nova aurora,
a cada paraula viarany pel cor.

Em moc per camins bosquerols
                             on la llum no s'hi atura,
sota arbres gegants camino a poc a poc,
per catifes de fulles i ventijol que bufa,
la remor dels arbres em porta repòs

                             no sé plorar
però no tinc l'ànima eixorca,
una sola paraula em fa estremir
i m'emocionen totes les trobades
de la gent que lluita i vibra a sol eixit.

                  

Rosa Bruguera

Carles Riba

Fotografies i informació que ens ha proporcionat Montserrat Vilà Passola sobre la casa de l'Av. República Argentina de Barcelona on va residir Carles Riba.

Casa de Carles Riba de l'Av. República Argentina de Barcelona

Així comença

Xiuxiueig dolç de paraules,

remor de música a l’aire,

tendra carícia a la mà,

petó amorós a la galta,

així comença l’amor

L’encís de quatre mirades,

un moment d’un dia clar,

un capaltard de recança,

una lluna tan potent

que tot et sembla un miracle

El desig d’estar al costat

perquè els braços t’amanyaguin

i s’escapi un bes furtiu

que t’ompli de color les galtes.

     

                   Rosa Bruguera

Fil i Agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d'artistes,
no n'és pas cap altre que el de les modistes.

A cada mirada l'agulla s'endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
teranyina màgica i un didal al dit. 

Jo enyoro aquells estols
                               de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner,
alegres, expressives, silvestres foguerades.

Si ho vols, d’un tros de roba 
                                en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt

Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit.
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes.
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall, allà al costat.

¿I els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals?
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,

estam, llana o lli, les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
                                      que mai no podré oblidar!

Rosa Bruguera, 2010

Salvat Papasseit

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans, oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades que vigilen de nits.
I són homes cepats com els qui més treballin.
                        ¿I al dic? Oh, els calafats!

:Tot el Port se n'enjoia car piquen amb ressò
 i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:
veiéssiu les gavines com els duen claror.

I encara hi ha un ofici que és ofici de festa 
- el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc
un pis que hom veu al sostre que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga de colors a pleret.
I encara més si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap i basteix d'aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen, sense escales, pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells i els sòcols i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!