Fil i Agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d'artistes,
no n'és pas cap altre que el de les modistes.

A cada mirada l'agulla s'endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
teranyina màgica i un didal al dit. 

Jo enyoro aquells estols
                               de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner,
alegres, expressives, silvestres foguerades.

Si ho vols, d’un tros de roba 
                                en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt

Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit.
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes.
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall, allà al costat.

¿I els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals?
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,

estam, llana o lli, les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
                                      que mai no podré oblidar!

Rosa Bruguera, 2010