Immigrants i refugiats

A prop sembla la tempesta

el tro s’ha sentit més clar

encara no cau la pluja

i el cel sembla que és prou blau

gotes grosses les primeres

obren pas, van al davant,

les segueixen moltes altres

de petites i més grans

s’escapen de la tempesta

s’allunyen del llamp traidor

fugen del lloc on hi ha guerra

i deixa rastre la mort.

    Rosa Bruguera, agost 2015

A la Dolors

Gràcies Dolors per les suculentes hores,

pel curs ple de llibres resseguint la història

no sols hem llegit, hem furgat les obres,

els hi hem tret la pols, ara són ben nostres. 

Juny

Aquest mes de juny és la gran revetlla,

el foc de Sant Joan, del Canigó arrenca,

misteriós s’escampa amb la mateixa llengua,

des del Canigó expansió pirinenca.

Barqueja la lluna i un missatge esbossa

dels primers amors, dels que duren força.

Herbes de Sant Joan, olors de nit dolça,

el cel que és tan blau la lluna acarona,
els estels s'han fos, no volen fer ombra.

                 Rosa Bruguera, juny 2015

Cançons d'infantesa

Avui m'han enviat un correu de cançons que vam sentir de petits i que tots coneixem; sempre és bo recordar i tornar a mirar el món amb ulls d'infant, meravellats pels descobriments del dia a dia, despreocupats de tot allò que no és essencial, uns ulls que serveixen per mirar lluny, ben lluny.

 Cançons d'infantesa

Matèria, vida, esperit

Còdol de riu,
aigua que passa,
música a l'aire
     Rosa Bruguera, juny 2015

Mequinensa

La Josefina Estremera ens envia la ressenya d'una exposició fotogràfica del poble de Mequinensa abans de la desaparició per la construcció del pantà de Riba-Roja. Està exposada a la Biblioteca Joan Maragall. 

http://eldigital.bcn.cat/exposicio-mequinensa-fotografies-de-jesus-moncada_196085.html

Exposició Mequinensa. Fotografies de Jesús Moncada

La Biblioteca Sant Gervasi-Joan Maragall exposa del 3 al 30 de juny una mostra de fotografies sobre el poble de Mequinensa, vist a través de la càmera de l’escriptor Jesús Montcada, abans de desaparèixer per la construcció del pantà de Riba-roja.

L’exposició està produïda pel Museu Etnològic de Barcelona en col•laboració amb L’Ajuntament de Mequinensa i exhibeix les fotografies que va fer Jesús Moncada en el poble on va passar la seva infantesa. La mostra s’acompanya de textos de l’autor d’obres com Camí de sirga, Creu de Sant Jordi, l’any 2001.

Mequinensa és una localitat enclavada a la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca, amb una rica trajectòria històrica, econòmica i cultural. Els components etnogràfics de tots aquests aspectes són objecte de tractament en aquesta nova exposició del Museu Etnològic.

Del 3 al 30 de juny
Exposició Mequinensa. Fotografies de Jesús Moncada

 Biblioteca Sant Gervasi-Joan Maragall
Carrer Sant Gervasi de Cassoles, 85

FGC: El Putxet

 Bus:14,22,58,64,70,75,123,131 i V15

 

Quin nas!

M'ha picat una bestiassa
i ho ha fet al mig del nas,
si abans ja era un Cyrano
ara, a més, el tinc inflat.

         Rosa Bruguera, maig 2015

temps

Rosa Bruguera

Sobre l'abisme del temps hi creix la vida,

enigma del passat, pau i silenci, mística

de les pedres, veritat nua, espai tràgic

entre passat i present,  un mateix cel

sobre la mateixa terra, suaus petjades

que s'emporta el temps.

Vestigis del passat, inaccessibles, vius

encara i a l'abast, misteri fidel

a la terra que els acull, batec de l'ànima,

somni impassible, esperada realitat,

vivències d'ara, vell desig de futur,

cant de matinada.

                        Rosa Bruguera

Bona Diada de Sant Jordi

Sant Jordi

Rosa sense espines,

de flaire i color 

que junt amb les lletres

ens omples de goig.

Cada primavera,

quan ja es nota el sol,

quan s’allarga el dia,

quan rebrota el món,

arriba Sant Jordi

que ens parla d’amor.

Ens parla de força,
de sentir el valor

d’abatre la bèstia

i salvar-nos tots.

        Rosa Bruguera

     

Màrius Torres

Poesia

Sabata, camí, muntanya,

lluny o a prop, sempre endavant,           

si no entens la poesia

apa, doncs, a pastar fang

Rosa Bruguera

Enyor

Em pren l'enyor de tota cosa nova
que visc sense moure'm de lloc,
a cada passa una nova aurora,
a cada paraula viarany pel cor.

Em moc per camins bosquerols
                             on la llum no s'hi atura,
sota arbres gegants camino a poc a poc,
per catifes de fulles i ventijol que bufa,
la remor dels arbres em porta repòs

                             no sé plorar
però no tinc l'ànima eixorca,
una sola paraula em fa estremir
i m'emocionen totes les trobades
de la gent que lluita i vibra a sol eixit.

                  

Rosa Bruguera

Carles Riba

Fotografies i informació que ens ha proporcionat Montserrat Vilà Passola sobre la casa de l'Av. República Argentina de Barcelona on va residir Carles Riba.

Casa de Carles Riba de l'Av. República Argentina de Barcelona

Així comença

Xiuxiueig dolç de paraules,

remor de música a l’aire,

tendra carícia a la mà,

petó amorós a la galta,

així comença l’amor

L’encís de quatre mirades,

un moment d’un dia clar,

un capaltard de recança,

una lluna tan potent

que tot et sembla un miracle

El desig d’estar al costat

perquè els braços t’amanyaguin

i s’escapi un bes furtiu

que t’ompli de color les galtes.

     

                   Rosa Bruguera

Fil i Agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d'artistes,
no n'és pas cap altre que el de les modistes.

A cada mirada l'agulla s'endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
teranyina màgica i un didal al dit. 

Jo enyoro aquells estols
                               de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner,
alegres, expressives, silvestres foguerades.

Si ho vols, d’un tros de roba 
                                en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt

Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit.
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes.
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall, allà al costat.

¿I els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals?
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,

estam, llana o lli, les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
                                      que mai no podré oblidar!

Rosa Bruguera, 2010

Salvat Papasseit

L'OFICI QUE MÉS M'AGRADA

Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure,
mireu l'ésser fuster:
-serra que serraràs i els taulons fan a miques,
i de cada suada deu finestres ja han tret.
Gronxada d'encenalls, et munten una taula;
si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert.
I caminen de pla-
damunt les serradures de color de mantega.

I els manyans, oh, els manyans!
De picar mai no es cansen:
pica que picaràs i s'embruten els dits;
però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten
i els galls de les teulades que vigilen de nits.
I són homes cepats com els qui més treballin.
                        ¿I al dic? Oh, els calafats!

:Tot el Port se n'enjoia car piquen amb ressò
 i es diu si neix un peix a cada cop que donen
-un peix cua daurada, blau d'escata pertot.
Penjats de la coberta, tot el vaixells enronden:
veiéssiu les gavines com els duen claror.

I encara hi ha un ofici que és ofici de festa 
- el pintor de parets:

si no canten abans, no et fan una sanefa,
si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc
un pis que hom veu al sostre que el feien i cantaven:
tots porten bata llarga de colors a pleret.
I encara més si us deia l'ofici de paleta:
de paleta que en sap i basteix d'aixoplucs.

El mateix fan un porxo com una xemeneia
-si ho volen, sense escales, pugen al capdamunt;
fan també balconades que hom veu la mar de lluny
-els finestrals que esguarden tota la serralada,
i els capitells i els sòcols i les voltes de punt.

Van en cos de camisa com gent desenfeinada!
Oh, les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls! 

A l'aguait

El vent estava encalmat, el sol tot just s’encenia,

el prat tot verd i lluent, engorronit deixondia,

m’he apropat a una flor, semblava tan desvalguda,

tan petita al mig del prat, perduda enmig la natura:

tronc finet, fulles al vent, color mig d’or, mig de púrpura,

quan l’he tocada ha tret tot un exèrcit de punxes

com reina que no permet per als seus cap desventura.

                                                                             Rosa Bruguera, febrer 2015

Esclats

Josep Carner

Josep  Carner, escriptor i poeta,  enamorat de la vida i  del seu sentit transcendental. Gelós de les paraules que fluien com l’aigua que neix a les fonts i que volia fer aflorar del fons de la roca per transmetre-les a la societat i a les futures generacions.

Així entroncava amb tants i tants  escriptors i poetes que han maldat per salvar-nos els mots. Des de Ramon Llull fins a Jacint Verdaguer passant per Maragall, Ruyra, Caterina Albert, Pompeu Fabra i tants d’altres. Tots ells han fet possible que la llengua catalana, tot i no tenir fins ara un estat propi, hagi sobreviscut  a les prohibicions i massa cops a dures persecucions. 

Han estat molts els qui han lluitat amb diferent mitjans i  moments  per fer del català una llengua viva, és  a dir, no  usada únicament en literatura o art sinó en investigació i ciència, a casa i al carrer. Una llengua viva que acull noves variants provinents del poble i les fa seves per tal que així  perdurin com una forma genuïna i pròpia i única d’expressió d’aquest poble. 

                      Rosa Bruguera

Els cocoters de Macuto                           

Vaig veure un dia a Macuto

per un present de l'atzar,

quatre cocoters en rengle

aturats davant la mar.

Eren sols davant les ones,

ben ruixats per la claror,

com columnes oblidades

o fermalls de l'horitzó.

 

S'expandien en llur èxtasi

com si no els veiés ningú;

espaiats, al cel somreien,

tots germans, sol cadascú.

Ran de terra, ja es torçaven,

dolçament al sol girats.

Els ventalls de trenta reines

sostenien delicats.

Però, patges, fora via,

ells van créixer amb tant deler,

que sols dees sobre un núvol

els ventalls podran haver.

Eren quatre, i en renglera

contra el blau, prodigis d'or.

Quan seré sota la boira

m'assolellaran el cor.

Josep Carner, Príncep dels Poetes

Camí de Mequinensa

De Barcelona hem sortit

un matí de primavera

per anar a un poble amic

que parla la nostra llengua.

Roselles d’un vermell viu

omplen de color la plana
i magnifiquen el verd

dels camps de blat i civada.

Quan el blat sigui madur

a punt de fer la segada

marejol color de mel

bressolarà l'espigada.                    

                            

Ara la ginesta floreix

donant nota a banda i banda

amb el seu groc d’or i foc

com el sol de ponentada.

La rosella i la ginesta

com les roses, són l’amor,

són els quatre dits de sang

sobre del nostre escut d’or.

Rosa Bruguera